La flor més antiga

                                                       La flor més antiga

 

I creure que li brotava dins la llavor

com un record o un país que naix nou

llunyà  d'enigma i bellesa.

 

Antiga tija de flor ofegada de llum.

 

Mes el  temps no deixa en herència res viu

                                                                viatge arcaic  i traïdor,

i torna  de nou el gran moment

                                                                         i  ets descoberta.

 

i diuen que ets de cor dolç,

 i nascuda  en muntayes prehistòriques

                                             - i  ara existeixes freda, i morta

                                                            al laboratori dels ulls-

M'agraden les flors i tothom ho sap

però el meu cor navega salat en la distància  

pels dies antics,

i em sent un fòssil ,

una paraula fòssil

 

Amb mirades de roca em pol·linitze de verbs.

 

 [un dia al telediari parlen  de tu com si no fores res, només antiga]