Quan Abel em va demanar de presentar el llibre com a mestra del taller de la UPV, vaig dir que li’l presentaria com amiga i companya de versos. Abel Dàvila és un artista natural, marca del tròpic, no crec que li haja ensenyat res, ho portava de casa, de fàbrica. Abel fa com qui no fa, participa però mentre expliques les regles de la mètrica o alguna estètica de referència de la poesia catalana, ell està dibuixant, escrivint a la llibreta, i després et sorprén amb uns versos contundents i emocionants. Sap fer de l’anècdota categoria i d’un ocell refugiat i ferit al pati de casa un cant a la fragilitat i al desig de volar. A més, no puc ser imparcial i us contaré per què: estàvem esmorzant a la Fira de Xàtiva (allà per 2019), quan Abel va traure una carpeta amb els dibuixos i ens els va mostrar, quedava tot just una setmana perquè finalitzara el termini del premi Gregal i li vaig exigir que es presentara, estava segura que guanyaria! Com diu Joaquim Pijoan a la Nota prèvia del llibre els jurats són “forçosament injustos”, per sort edicions 96 tenia la col•lecció perfecta per a un llibre com aquest.
Ciutat interior és l’interior d’Abel, ací estan els temes que ha anat desenvolupant en la seua trajectòria, que és gran amb tres títols com: La flor extraviada, en Germania (2013) i Esos hueS.O.S de aire, premi Marc Granell, en edicions 96 (2016), i Redondear el óvulo, premi Vila de Mislata (2018) i moltes col•laboracions en antologies i revistes d’anomenada, tantes i tant diverses que seria llarg citar-les totes ara i ací. A més d’haver participat en exposicions de quadres en solitari i conjuntament amb d’altres. Abel és generós en el seu ART.
L’obra està dividida en dues parts: Ciutat interior i Refugi, més un poema final, “Dues ales”, que tanca el poemari, és una obra molt unitària, els poemes van acompanyats d’il•lustracions que també porten un vers que fa de coda del poema i que a la vegada l’emmarca i el tanca. Val a dir que aquest vers final [entre corxets] és un distintiu de la seua poètica i en aquest llibre funciona molt bé: les il•lustracionsesdevenen així veritables poemes visuals que enriqueixen el significat i el joc poètic del llibre. Tot té, a més a més, una funció, com ha de ser en un poemari i les cites amb què encapçala el llibre són significatives: una d’Espriu on apareix aquest: “oblidar el meu nom de naufragi” i l’altra de Maria Mercé Marçal, altament significativa perquè fa referència als “amors sense casa”.
La primera part, Ciutat interior, consta de 21 poemes amb títol d’un sol mot i on es repeteixen diferents isotopies: els ocells que representen el desig de volar i la llibertat, el cos que és el recipient que vessa “de vida i dolor”, aquest dolor està present des del principi amb el vers que interpel•la als lectors “mirem-nos tot serà mots i dolor” , apareixen les arrels que semblen superficials, “diminutes” en diu ell mateix, però que són “el batec de la terra”, la casa metàfora del cos [casa-cos-casa-caos] aprareix entre corxets i, sobretot, la recurrència del temps que “fereix i calma”, el temps que “s’esmola a si mateix” i que ens limita. Té un poema dedicat específicament al Rellotge.
Aquests eixos, a més de la reflexió sobre el vers i la paraula són principals en els seus poemes Hi ha a tot el poemari una intenció de voler sentir més que saber, en “Saviesa” al poema 8é apareix un vers representatiu: “a vegades no cal saber tant de tot”, i tanca la il•lustració amb un [no sé res] espècie de lema que l’emparenta amb aquell “no-saber” de Wislava Szymborska, perquè com deia la poeta, només d’eixe no-saber pot aparèixer qualsevol cosa, només del no sé naix la inspiració. De fet, aquest “no sé” aapareix en el discurs d’agraïment del Nobel com les ales que necessitava per a enlairar-se, i també les ales apareixen en el final del poemari, dues ales que volaran cap a la llum. Perquè hi ha un desig de llum en tot el poemari. Ho remarcarà el propi poeta en la reflexió final: “una finestra de llum, obre unes altres finestres de llum”.
A la segona part, Refugi els poemes van ordenats en números romans i en són XII.
Ací retrobem aquest ocell ferit, perdut al pati de casa, que aconseguirà enlairar-se després de reposar, obri la segona part, una part més personal (al meu parer, encara que les dues ho són) perquè ací s’albira el poeta-mariner, el poeta-pintor (“Mesure amb els ulls les coses”- diu en un vers), el poeta-exiliat… I el poeta-amant, amb aquest bell poema (IV) amb cita de Josep Micó on s’estableix una mena de diàleg i que acaba amb una declaració d’amor: “sense tu trobaria a faltar la llum”.
Aquest Refugi remet a un camí de recerca de la pròpia identitat, un altre tema recurrent en Abel Dávila, una identitat feta de distàncies i d’absències, de les herències familiars i dels afectes que transportem al llarg del camí. El poeta es converteix en un veritable Odisseu, un mariner que ha travessat l’oceà Atlàntic i que es fa més evident al poema final que tanca el llibre “Dues ales”, encapçalat amb una cita de José Martín (poeta cubà que, coses del destí, va fer l’itinerari invers de València a Cuba) al poema Abel reconeix tenir dues cases, dues pàtries, dues ales… Les ales semblen lleugeres sabem però que pesen, com diu en un poema Salvador Espriu.
Les ales pesen, a voltes
no sempre, però
quan pesen, pesen.
I ara no hi ha
de recanvi, són les
usades i pesen massa.
No són tendres,
són com són, ales
per volar molt alt
ben alt, sense límit.
Després de la lectura estem en condicions d’afirmar que “El destí no ha fet tard” per al poeta i amb aquestes dues ales el poeta s’enlaira més enllà dels límits. Ell i nosaltres…
Fan Set, 15 de desede 2020
Comentarios
Publicar un comentario